Filtern nach: Baleares
un pas al costat | Centre internacional de Fotografia Toni Catany | Llucmajor
Apr.
19
bis 29. Sept.

un pas al costat | Centre internacional de Fotografia Toni Catany | Llucmajor

  • Centre internacional de Fotografia Toni Catany (Karte)
  • Google Kalender ICS

Centre internacional de Fotografia Toni Catany | Llucmajor
19. April – 29. September 2024

un pas al costat
Jacques Henri Lartigue, André Kertész


Placa trencada, París, 1929 © Ministère de la Culture (France), Médiathèque du patrimoine et de la photographie, diffusion Grand Palais Rmn / André Kertész


Das Centre Internacional de Fotografia Toni Catany präsentiert in einer großen Ausstellung das Werk von zwei Pionieren der modernen Fotografie: Jacques Henri Lartigue und André Kertész. Zwei Autoren, die Toni Catany sehr bewunderte, da er Fotografien von Kertész in seiner Sammlung und eine umfangreiche bibliografische Darstellung beider in seiner Bibliothek hatte.

Diese internationale Ausstellung, die 2023 zum ersten Mal im Espace Richaud (Versailles, Paris) gezeigt wird, besteht aus fast 150 Fotografien, die in dreizehn Abschnitte unterteilt sind: "Jacques Henri Lartigue (1894-1986): die Anfänge", "André Kertész ( 1894-1985): der wandernde Fotograf", "Lartigue, erster Akt (1920-1940)", "Rendez-vous im MoMA (1963): Die Anerkennung", "Kertész und die Avantgarde (1925-1936)", "Verabredung im MoMA (1964): Jeder an der Reihe", "Kertész in New York", "Der professionelle Lartigue", "Der befreite Kertész", "Der zeitgenössische Lartigue", "Sequenzen", "Dialoge" und "Die letzten Jahre".

Die von Marion Perceval von der Stiftung Lartigue und Matthieu Rivallin von der Mediathèque du Patrimoine et de la Photographie des französischen Kulturministeriums kuratierte Ausstellung wird vom Consell de Mallorca und in Zusammenarbeit mit DiChroma Photography, der Zeitung Ara Balears und der Universitat de les Illes Balears (UIB) unterstützt.

Jacques Henri Lartigue (1894-1986) gilt als großer Meister des Schnappschusses und André Kertész (1894-1985), Erfinder des Fotojournalismus und Vertreter der reflexiven Fotografie. Ihr Werk erstreckt sich über das gesamte 20. Jahrhundert, und ihre aufeinanderfolgenden Ausstellungen im Museum of Modern Art (MoMA) in New York in den Jahren 1963 und 1964 waren für ihre Karrieren von entscheidender Bedeutung. Diese Ausstellungen waren von entscheidender Bedeutung: Für Lartigue, der als früher Amateur galt, bedeuteten sie den Beginn der internationalen und institutionellen Anerkennung, für Kertész die Wiederentdeckung nach zwei Jahrzehnten des Vergessens. Sie festigten auch die Praxis der beiden Fotografen in der ersten Hälfte des 20. Jahrhunderts und stuften sie als Vorreiter der visuellen Moderne ein.

"Der Schritt zur Seite ist ein Schritt, der von der direkten Linie abweicht, eine Kurve, die die gerade Linie zwischen zwei Punkten ersetzt (...)". Weder Lartigue noch Kertész haben jemals den direktesten Weg zur Anerkennung gewählt. Sie konstruierten ihre Werke mit größter Freiheit, weit entfernt von den großen künstlerischen Bewegungen. Seit den 1970er Jahren wurden diese beiden unabhängigen Persönlichkeiten als Referenzen ohne Schule wahrgenommen.

Die Gegenüberstellung der Fotografien des einen mit denen des anderen ermöglicht es, die Gemeinsamkeiten und Unterschiede in ihrem Leben und ihrer Sichtweise aufzuzeigen.


Renée Perle, Ciboure, 1930, Jacques Henri Lartigue © Ministère de la Culture (France), MPP / AAJHL


Le Centre Internacional de Fotografia Toni Catany présente une grande exposition de l'œuvre de deux pionniers de la photographie moderne : Jacques Henri Lartigue et André Kertész. Deux auteurs profondément admirés par Toni Catany, qui possédait des photographies de Kertész dans sa collection et une vaste représentation bibliographique des deux dans sa bibliothèque.

Cette exposition internationale, présentée pour la première fois à l'Espace Richaud (Versailles, Paris) en 2023, comprend près de 150 photographies réparties en treize sections : "Jacques Henri Lartigue (1894-1986) : les débuts", "André Kertész ( 1894-1985) : le photographe errant", "Lartigue, premier acte (1920-1940)", "Rendez-vous au MoMA (1963) : La reconnaissance", "Kertész et l'avant-garde (1925-1936)", "Rendez-vous au MoMA (1964) : chacun son tour", "Kertész à New York", "Le Lartigue professionnel", "Le Kertész libéré", "Le Lartigue contemporain", "Séquences", "Dialogues" et "Les dernières années".

Organisée par Marion Perceval de la Donation Lartigue et Matthieu Rivallin de la Médiathèque du Patrimoine et de la Photographie du ministère français de la Culture, elle bénéficie du soutien du Consell de Mallorca et de la collaboration de DiChroma Photography, du journal Ara Balears et de l'Universitat de les Illes Balears (UIB).

Jacques Henri Lartigue (1894-1986) est considéré comme un grand maître de l'instantané et André Kertész (1894-1985), inventeur du photojournalisme et représentant de la photographie réflexive. Leur œuvre couvre tout le XXe siècle et leurs expositions successives au Museum of Modern Art (MoMA) de New York en 1963 et 1964 ont été déterminantes pour leur carrière. Ces expositions sont cruciales : pour Lartigue, considéré comme un amateur de la première heure, elles marquent le début d'une reconnaissance internationale et institutionnelle, et pour Kertész, la redécouverte après deux décennies d'oubli. Elles ont également consolidé la pratique des deux photographes dans la première moitié du XXe siècle, les classant comme précurseurs de la modernité visuelle.

"Le pas de côté est un pas qui s'écarte de la ligne directe, une courbe qui remplace la ligne droite entre deux points (...)". Ni Lartigue ni Kertész n'ont emprunté le chemin le plus direct vers la reconnaissance. Ils ont construit leur œuvre dans la plus grande liberté, loin des grands mouvements artistiques. Dès les années 1970, ces deux personnalités indépendantes sont perçues comme des références sans école.

La mise en regard des photographies de l'un et de l'autre permet de montrer les confluences et les divergences de leurs vies et de leurs points de vue.


Elisabeth Kertész, París, 1934 © Ministère de la Culture (France), Médiathèque du patrimoine et de la photographie, diffusion Grand Palais Rmn / André Kertész


Il Centre Internacional de Fotografia Toni Catany presenta una grande mostra sull'opera di due pionieri della fotografia moderna: Jacques Henri Lartigue e André Kertész. Due autori profondamente ammirati da Toni Catany, che aveva fotografie di Kertész nella sua collezione e un'ampia rappresentazione bibliografica di entrambi nella sua biblioteca.

Questa mostra internazionale, presentata per la prima volta all'Espace Richaud (Versailles, Parigi) nel 2023, è composta da quasi 150 fotografie suddivise in tredici sezioni: "Jacques Henri Lartigue (1894-1986): gli inizi", "André Kertész ( 1894-1985): il fotografo errante", "Lartigue, primo atto (1920-1940)", "Rendez-vous al MoMA (1963): Il riconoscimento", "Kertész e l'Avanguardia (1925-1936)", "Appuntamento al MoMA (1964): ognuno a turno", "Kertész a New York", "Il Lartigue professionista", "Il Kertész liberato", "Il Lartigue contemporaneo", "Sequenze", "Dialoghi" e "Gli ultimi anni".

Curata da Marion Perceval della Donazione Lartigue e da Matthieu Rivallin della Mediathèque du Patrimoine et de la Photographie del Ministero della Cultura francese, si avvale del sostegno del Consell de Mallorca e della collaborazione di DiChroma Photography, del quotidiano Ara Balears e dell'Universitat de les Illes Balears (UIB).

Jacques Henri Lartigue (1894-1986) è considerato un grande maestro dell'istantanea e André Kertész (1894-1985), inventore del fotogiornalismo ed esponente della fotografia riflessiva. Il loro lavoro ha attraversato tutto il XX secolo e le mostre successive al Museum of Modern Art (MoMA) di New York nel 1963 e nel 1964 sono state fondamentali per le loro carriere. Queste mostre furono cruciali: per Lartigue, considerato un dilettante agli inizi, segnarono l'inizio del riconoscimento internazionale e istituzionale, e per Kertész la riscoperta dopo due decenni di oblio. Inoltre, hanno consolidato la pratica dei due fotografi nella prima metà del XX secolo, classificandoli come precursori della modernità visiva.

"Il passo laterale è un passo che devia dalla linea diretta, una curva che sostituisce la linea retta tra due punti (...)". Né Lartigue né Kertész hanno mai preso la strada più diretta per il riconoscimento. Hanno costruito il loro lavoro con la massima libertà, lontano dai grandi movimenti artistici. A partire dagli anni Settanta, queste due personalità indipendenti sono state percepite come riferimenti senza scuola.

Accostare le fotografie dell'uno a quelle dell'altro permette di mostrare le confluenze e le divergenze nelle loro vite e nei loro punti di vista.


Arlette Boucard i Véra, Cannes, maig 1927, Jacques Henri Lartigue © Ministère de la Culture (France), MPP / AAJHL


The Centre Internacional de Fotografia Toni Catany presents in a large exhibition the work of two pioneers of modern photography: Jacques Henri Lartigue and André Kertész. Two authors deeply admired by Toni Catany, who had photographs by Kertész in his collection and a wide bibliographic representation of both in his library.

This international exhibition, presented for the first time at the Espace Richaud (Versailles, Paris) in 2023, consists of nearly 150 photographs distributed in thirteen areas: "Jacques Henri Lartigue (1894-1986): the beginnings", "André Kertész ( 1894-1985): the wandering photographer", "Lartigue, first act (1920-1940)", "Appointment at MoMA (1963): The recognition", "Kertész and the avant-garde (1925-1936)", "Appointment at MoMA (1964): each in turn", "Kertész in New York", "The professional Lartigue", "The liberated Kertész", "The contemporary Lartigue", "Sequences", "Dialogues" and "The last years".

Curated by Marion Perceval of the Donation Lartigue and Matthieu Rivallin of the Mediathèque du Patrimoine et de la Photographie of the French Ministry of Culture, it has the support of the Consell de Mallorca and the collaboration of DiChroma Photography, the Ara Balears newspaper and the Universitat de les Illes Balears (UIB).

Jacques Henri Lartigue (1894-1986) is considered a great master of the snapshot and André Kertész (1894-1985), inventor of photojournalism and exponent of reflective photography. Their work spans the entire 20th century and the successive exhibitions at the Museum of Modern Art (MoMA) in New York in 1963 and 1964 are key to their careers. These exhibitions were primordial: for Lartigue, considered a primitive amateur, they marked the beginning of international and institutional recognition, and for Kertész, the rediscovery after two decades of oblivion. They also consolidated the practice of the two photographers in the first half of the 20th century, classifying them as precursors of visual modernity.

"'The step to the side' is a step that deviates from the direct trace, a curve that replaces the straight line between two points (...)". Neither Lartigue nor Kertész ever took the most direct path to recognition. They built their work with the utmost freedom, far from the great artistic movements. From the 1970s onwards, these two independent personalities were perceived as referents without a school.

Placing the photographs of one next to those of the other makes it possible to show the confluences and divergences in their lives and points of view.


Jeanine Lehmann, Royan, setembre 1926, Jacques Henri Lartigue © Ministère de la Culture (France), MPP / AAJHL


El Centre Internacional de Fotografia Toni Catany presenta en una gran exposición la obra de dos pioneros de la fotografía moderna: Jacques Henri Lartigue y André Kertész. Dos autores profundamente admirados por Toni Catany, que contaba con fotografías de Kertész en su colección y con una amplia representación bibliográfica tanto de uno como de otro en su biblioteca.

Esta muestra internacional, presentada por primera vez en el Espace Richaud (Versalles, París) en 2023, consta de cerca de 150 fotografías distribuidas en trece ámbitos: “Jacques Henri Lartigue (1894-1986): los inicios”, “André Kertész ( 1894-1985): el fotógrafo errante”, “Lartigue, primer acto (1920-1940)”, “Cita en el MoMA (1963): el reconocimiento”, “Kertész y las vanguardias (1925-1936)”, “Cita en el MoMA (1964): cada uno a su vez”, “Kertész en Nueva York”, “El Lartigue profesional”, “El Kertész liberado”, “El Lartigue contemporáneo”, “Secuencias”, “Diálogos” y “Los últimos años”.

Comisariada por Marion Perceval de la Donation Lartigue y por Matthieu Rivallin de la Mediathèque du Patrimoine et de la Photographie del Ministerio de Cultura francés, cuenta con el apoyo del Consell de Mallorca y la colaboración de DiChroma Photography, el diario Ara Balears y la Universitat de les Illes Balears (UIB).

Jacques Henri Lartigue (1894-1986) es considerado un gran maestro de la instantánea y André Kertész (1894-1985), inventor del fotoperiodismo y exponente de la fotografía reflexiva. Su obra atraviesa todo el siglo XX y son claves en sus trayectorias las exposiciones sucesivas en el Museo de Arte Moderno (MoMA) de Nueva York en los años 1963 y 1964. Estas exposiciones fueron primordiales: para Lartigue, considerado un aficionado primitivo, marcaron el inicio del reconocimiento internacional e institucional, y para Kertész, el redescubrimiento después de dos décadas de olvido. También consolidaron la práctica de los dos fotógrafos en la primera mitad del siglo XX, clasificándolos como precursores de la modernidad visual.

"El paso al lado” es un paso que se desvía del trazado directo, una curva que sustituye a la recta entre dos puntos (...)". Ni Lartigue ni Kertész tomaron nunca el camino más directo hacia el reconocimiento. Construyeron su obra con la máxima libertad, alejados de los grandes movimientos artísticos. A partir de los años 70, estas dos personalidades independientes eran percibidas como referentes sin escuela.

Poner las fotografías de uno junto a las del otro permite mostrar las confluencias y divergencias en su vida y puntos de vista.

(TExt: Centre internacional de Fotografia Toni Catany, Llucmajor)

Veranstaltung ansehen →

Registrar, mirar, recórrer. Tomàs Monserrat | Fundació Toni Catany | Llucmajor
Nov.
4
bis 15. März

Registrar, mirar, recórrer. Tomàs Monserrat | Fundació Toni Catany | Llucmajor


Fundació Toni Catany | Llucmajor
4. November 2023 – 15. März 2024

Registrar, mirar, recórrer
Tomàs Monserrat


Obra del Cançoner Popular de Catalunya


Die Ausstellung "Registrar, mirar, recórrer" war in der ersten Hälfte des Jahres 2023 im Museu de la Música de Barcelona zu sehen. Jahrestag der Geburt von Maria Antònia Salva in einer erweiterten Version in Llucmajor zu sehen, die die Verwendung von Fotografien, die zwischen 1900 und 1925 von Tomàs Monserrat, Porträtist und Kaplan von Llucmajor, aufgenommen wurden, mit den fotografischen Aufzeichnungen der Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1922-1936) konfrontiert. Die Verwendung der Dokumentarfotografie, die in den ursprünglichen Zielen des großen ethnografischen Projekts nicht im Mittelpunkt stand, hinterlässt eine einzigartige Sammlung mit Tausenden von Fotografien, von denen die meisten unveröffentlicht sind und von denen wir eine Auswahl präsentieren. Die Ausstellung konzentriert sich auch auf die 13. Mission des Werks, die von Baltasar Samper und Josep Maria Casas 1925 in Llucmajor durchgeführt wurde, wo sie von der Familie Salvà in Sa Llapassa empfangen wurden.

Das Werk des Cançoner Popular de Catalunya (Volkslieder aus Katalonien)
Die Obra del Cançoner Popular ist zweifellos der bedeutendste Beitrag zur Ethnologie des 20. Jahrhunderts im Bereich der katalanischen Sprache. Jahrhunderts auf dem Gebiet der katalanischen Sprache. Es wurde mit dem Ziel konzipiert, einen umfassenden musikalischen Korpus aus der mündlichen Überlieferung zusammenzustellen, zu strukturieren und zu veröffentlichen, um die Spuren einer sich im Wandel befindlichen und vom Aussterben bedrohten Kultur zu erfassen: Spuren, die gleichzeitig eine gemeinsame Identität bilden. Neben der Transkription von Tausenden von Liedern und der Beschreibung ihrer Verwendung und ihres Kontexts wurden auch viele ihrer Überlieferer fotografiert und aufgenommen.

Die technische Reproduzierbarkeit, die sowohl durch die Aufnahmegeräte als auch durch die Phonographen ermöglicht wird - eine Technologie, die heute an der Spitze steht und sich exponentiell ausbreitet - wird mit Lebensweisen konfrontiert, die allmählich verschwinden und so eine Spur hinterlassen, die jedoch so flüchtig ist wie die aufgenommenen Momente und Gesichter selbst.

Die Arbeit des Cançoner auf den Balearen
In den Jahren, in denen das Projekt Obra del Cançoner durchgeführt wurde, wurden etwa siebzig Forschungsmissionen durchgeführt: Feldarbeit von Paaren aus Fachleuten sowohl der Ethnologie als auch der Musik- und Sprachwissenschaft, wie Joan Amades, Higini Anglès, Joan Tomàs, Palmira Jaquetti und Baltasar Samper, die auf ihren Reisen durch ein weites geografisches Gebiet versuchten, "das Wichtigste herauszufinden", Sie wollten "diesen volkstümlichen Schatz heben, der vielerorts fast ausstirbt", und suchten ihn vor allem in den entlegensten Gegenden, um "die Quellen zu finden, in denen das Wasser klar fließt".

Zwischen 1924 und 1935 wurden neue Forschungsmissionen auf den Balearen unternommen, sieben davon, von Anfang an bis 1932, unter der Leitung des Musikwissenschaftlers und Komponisten Baltasar Samper, und die letzten beiden, zwischen 1934 und 1935, unter der Leitung von Dolors Porta, mit dem Samper nach dem Bürgerkrieg nach Mexiko ins Exil ging. Samper führte seine Forschungen auf Mallorca zusammen mit Ramon Morey, Josep Maria Casas und dem Dichter Miquel Ferrà durch.

Tomàs Monserrat, Porträtmaler eines Volkes
Die Figur des Tomàs Monserrat (Llucmajor, 1873-1944), eines Pioniers der Fotografie in Llucmajor und außerhalb seiner Heimatstadt fast unbekannt, wurde von Toni Catany, der mit Hilfe von Monserrats Nebodien die Geschichte der Fotografie begründete, Catany hat mit Hilfe der Nebodien von Monserrat etwa einhundertfünfzig Glasplatten wiedergefunden, von denen eine Auswahl in einer Ausstellung gezeigt wurde, die 1965 in Llucmajor stattfand und in das Buch Tomàs Monserrat, retratista d'un poble (Tomàs Monserrat, Porträtist einer Stadt) (1983) aufgenommen wurde. Catany hielt Monserrat für einen Naivling, der sich am Rande jeglicher ästhetischen Tendenz bewegte: Seine Fotografien haben einen konstanten Rahmen und werden fast immer in derselben Ecke des Hofes, zur selben Tageszeit und mit denselben dekorativen Elementen aufgenommen. Die Stiftung Toni Catany bewahrt die 900 Glasplatten auf, die bald zusammen mit dem Archiv und den Sammlungen von Toni Catany im Internationalen Zentrum für Fotografie aufbewahrt werden sollen.


"Registrar, mirar, recórrer" a été exposée au Museu de la Música de Barcelona pendant le premier semestre 2023. Aujourd'hui, à l'occasion du 154e anniversaire de la naissance de Maria Antònia Salva, elle est présentée à Llucmajor dans une version élargie qui confronte l'utilisation de photographies prises entre 1900 et 1925 par Tomàs Monserrat, portraitiste et aumônier de Llucmajor, avec le fonds photographique de l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1922-1936). L'utilisation de la photographie documentaire, bien qu'elle n'ait pas été un élément central dans les objectifs initiaux du grand projet ethnographique, laisse une collection unique composée de milliers de photographies, pour la plupart inédites, dont nous présentons une sélection. L'exposition s'intéresse également à la 13e mission de l'Œuvre, menée par Baltasar Samper et Josep Maria Casas en 1925 à Llucmajor, où ils ont été accueillis à Sa Llapassa par la famille Salvà.

L'œuvre du Cançoner Popular de Catalunya
L'Obra del Cançoner Popular est sans aucun doute la contribution la plus importante à l'ethnologie du XXe siècle dans le domaine linguistique catalan. Conçue dans le but de compiler, structurer et publier un corpus musical exhaustif issu de la tradition orale, elle répond à la nécessité de saisir les vestiges d'une culture en transformation et en voie d'extinction : des vestiges qui constituent en même temps une identité commune. Outre la transcription de milliers de chants et la description de leurs usages et contextes, nombre de leurs émetteurs ont été photographiés et enregistrés.

La reproductibilité technique permise tant par les machines à enregistrer que par les phonographes - une technologie aujourd'hui à l'avant-garde et qui se répand de manière exponentielle - est confrontée à des modes de vie qui disparaissent peu à peu, laissant ainsi une trace qui est cependant aussi évanescente que les moments et les visages capturés.

L'œuvre du Cançonnier aux Baléares
Au cours des années de réalisation du projet Obra del Cançoner, environ soixante-dix missions de recherche ont été effectuées : un travail de terrain réalisé par des binômes de professionnels tant en ethnologie qu'en musique et linguistique, tels que Joan Amades, Higini Anglès, Joan Tomàs, Palmira Jaquetti et Baltasar Samper qui, en parcourant une vaste zone géographique, ont cherché à "savoir ce qu'il y avait de plus important à faire", étaient désireux de "recueillir ce trésor populaire qui, dans de nombreux endroits, est presque en train de disparaître", en le cherchant surtout dans les endroits les plus reculés avec l'idée de trouver "les sources où l'eau coule claire".

Entre 1924 et 1935, de nouvelles missions de recherche ont été entreprises aux Baléares, dont sept, du début jusqu'en 1932, ont été dirigées par le musicologue et compositeur Baltasar Samper, et les deux dernières, entre 1934 et 1935, par Dolors Porta, avec qui Samper s'est exilé définitivement au Mexique après la guerre civile. Samper a mené ses recherches à Majorque avec Ramon Morey, Josep Maria Casas et le poète Miquel Ferrà.

Tomàs Monserrat, portraitiste d'un peuple
La figure de Tomàs Monserrat (Llucmajor, 1873-1944), pionnier de la photographie à Llucmajor et presque inconnu en dehors de sa ville natale, a été justifiée pour l'histoire de la photographie par Toni Catany, qui, avec l'aide des nébuleuses de Monserrat, Catany, avec l'aide des nébodes de Monserrat, a récupéré quelque cent cinquante plaques de verre, dont une sélection a constitué une exposition présentée à Llucmajor en 1965 et incluse dans le livre Tomàs Monserrat, retratista d'un poble (Tomàs Monserrat, portraitiste d'une ville) (1983). Catany considérait Monserrat comme un naïf, en marge de toute tendance esthétique : ses photographies conservent un cadre constant et sont presque toujours prises dans le même coin de la cour de ferme, à la même heure de la journée et avec les mêmes éléments décoratifs. La Fondation Toni Catany conserve les 900 plaques de verre qui seront bientôt conservées, avec les archives et les collections de Toni Catany, au Centre international de la photographie.


"Registrar, mirar, recórrer" è quanto si potrà vedere al Museu de la Música de Barcelona durante il primo semestre del 2023. Ara, che coincide con il 154° anniversario della nascita di Maria Antònia Salva, arriva a Llucmajor in una versione ampliata che affronta l'impatto delle fotografie realizzate tra il 1900 e il 1925 da Tomàs Monserrat, ritrattista e capitano di Llucmajor, con il registro fotografico dell'Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1922-1936). La fotografia documentale, che non è un elemento centrale negli obiettivi iniziali del grande progetto etnografico, è un'opera unica formata da milioni di fotografie, la maggior parte delle quali inedite, di cui viene presentata una selezione. Inoltre, la mostra si aprirà con la Missió 13 de l'Obra, condotta da Baltasar Samper e Josep Maria Casas nel 1925 a Llucmajor, che sarà accolta a Sa Llapassa dalla famiglia Salvà.

L'Obra del Cançoner Popular de Catalunya
L'Obra del Cançoner Popular è, senza dubbio, l'opera più significativa dell'etnologia del XX secolo nel dominio linguistico catalano. Concepito con l'obiettivo di raccogliere, strutturare e divulgare un esauriente corpus musicale di testi orali, risponde alla necessità di catturare le vestigia di una cultura in trasformazione e in via di estinzione: vestigia che conformano, ancora oggi, un'identità comunitaria. Oltre alla trascrizione di milioni di canzoni e alla descrizione dei loro usi e contesti, si tratta anche di fotografare e registrare una buona parte dei loro trasmettitori.

La riproduzione tecnica permette alle macchine di essere ritoccate così come al fotografo - una tecnologia tanto pervasiva quanto esponenzialmente diversa - di confrontarsi con manovre di violenza che, di volta in volta, vengono create, al fine di creare una traça che è, di fatto, così evanescente con gli istanti materiali e la ruggine che viene catturata.

L'Obra del Cançoner a les Illes Balears
Nel corso degli anni il progetto dell'Organizzazione del Cançon è stato oggetto di diverse missioni di recupero: treballs de camp portats a cap per parelles de professionals tant de l'etnologia com de la música i la lingüística com Joan Amades, Higini Anglès, Joan Tomàs, Palmira Jaquetti o Baltasar Samper que, tot recorrent una àmplia geografia, s'afanyaven a "fer la recollida d'aquest tresor popular que en molts indrets ja gairebé agonitza", buscant-lo especialment als indrets més remots amb la idea de trobar "les fonts on l'aigua ragi ben clara".

Tra il 1924 e il 1935 si svolgono nuove missioni di ricognizione nelle Isole Baleari, alcune delle quali, tra il 1932 e il 1932, vengono intraprese dal musicista e compositore Baltasar Samper, e poi, tra il 1934 e il 1935, da Dolors Porta, dove Samper si esilia definitivamente a Mèxic prima della guerra civile. Samper ha poi scritto sette memorie su Maiorca in dialogo con Ramon Morey, Josep Maria Casas e il poeta Miquel Ferrà.

Tomàs Monserrat, retratista d'un poble
La figura di Tomàs Monserrat (Llucmajor, 1873-1944), pioniere della fotografia a Llucmajor e beniamino del suo paese natale, sarà ritratta nella storia della fotografia da Toni Catany che, seguendo l'esempio dei vicini di Monserrat, recupera un centinaio di cinquanta targhe di vetro, una selezione delle quali andrà a comporre un'esposizione che potrà essere visitata a Llucmajor nel 1965 e che verrà ricollocata nel volume Tomàs Monserrat, retratista d'un poble (1983). Catany considera Monserrat un naïf, situato al margine di una totale corrent estètic: i suoi fotografi mantengono un'indagine costante, le sue feste si svolgono sempre al mateix racó del corral, alla mateixa hora del giorno e con i suoi mateixos elements decoratius. La Fundació Toni Catany conserva le circa 900 targhe di vetro che gli aviatori custodiscono, insieme all'arxiu e alle collezioni di Toni Catany, al Centre Internacional de Fotografia.


“Registrar, mirar, recórrer” could be seen at the Museu de la Música de Barcelona during the first half of 2023. Now, coinciding with the 154th anniversary of the birth of Maria Antònia Salva, the exhibition comes to Llucmajor in an expanded version that confronts memory through the photographs taken between 1900 and 1925 by Tomàs Monserrat, portraitist and priest of Llucmajor, and the photographic record of the Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1922-1936). The use of documentary photography, despite not being a central element in the initial objectives of the great ethnographic project, leaves a unique trace formed by thousands of photographs, most of them unpublished, of which we present a selection. The exhibition also delves into Mission 13 of the Obra del Cançoner Popular, conducted by Baltasar Samper and Josep Maria Casas in 1925 in Llucmajor, where they were welcomed in Sa Llapassa, the Salvà family country house.

The Obra del Cançoner Popular is, without a doubt, the most significant contribution to 20th century ethnology in the Catalan linguistic domain. Created with the aim of compiling, structuring and publishing an exhaustive musical corpus collected from orality, it responds to the need to capture the vestiges of a culture in transformation and at risk of extinction: vestiges that make up, at the same time, a common identity. In addition to the transcription of thousands of songs and the description of their uses and contexts, many of its performers were photographed and recorded.

The technical reproducibility allowed by both cameras and phonographs – a then innovative technology that was spreading exponentially – is confronted with ways of life that gradually fade away, leaving a trace that is, however, as evanescent as the moments and faces captured. The signs of the harshness of life, of the passing of time, of direct contact with the land, as well as the places where what is over still remains —villages, country houses, workshops, dry farming and stubble fields, as well as asylums and almshouses— satiate a gaze refracted in thousands of ephemeral captures.

The Obra del Cançoner at the Balearic Islands
During the years in which the Obra del Cançoner project was carried out, nearly seventy research missions were carried out: field work carried out by pairs of professionals in ethnology as well as in music and linguistics such as Joan Amades, Higini Anglès, Joan Tomàs, Palmira Jaquetti or Baltasar Samper who, traveling to a wide number of places, hurried to “collect this popular treasure that is almost dying in many places”, looking for it especially in the most remote places with the idea of finding “the sources where water flows clear”.

Between 1924 and 1935 nine research missions were conducted on the islands, seven of which, from the beginning until 1932, were headed by the musicologist and composer Baltasar Samper, and the last two, between 1934 and 1935, by Dolors Porta, with whom Samper went into permanent exile in Mexico after the Civil War. Samper conducted his research in Mallorca together with Ramon Morey, Josep Maria Casas and poet Miquel Ferrà.

Tomàs Monserrat, portraitist of a town
The figure of Tomàs Monserrat (Llucmajor, 1873-1944), a pioneer of photography in Llucmajor and almost unknown outside his native town, was vindicated for the history of photography by Toni Catany. With the help of Monserrat’s nieces, he recovered about one hundred and fifty glass plates, a selection of which made up an exhibition that could be seen in Llucmajor in 1965 and which was collected in the book Tomàs Monserrat, retratista d’un poble (Tomàs Monserrat, portraitist of a town) in 1983. Catany considered Monserrat a naif, on the fringes of any aesthetic current: his photographs maintain a constant framing and are almost always taken in the same corner of the courtyard, at the same time of the day and with the same decorative elements. The Fundació Toni Catany preserves about 900 glass plates that will soon be guarded at the International Centre of Photography along with the archive and collections of Toni Catany.


“Registrar, mirar, recórrer” es va poder veure al Museu de la Música de Barcelona durant el primer semestre de 2023. Ara, tot coincidint amb el 154è aniversari del naixement de Maria Antònia Salva, arriba a Llucmajor en una versió expandida que confronta l’empremta de les fotografies fetes entre 1900 i 1925 per Tomàs Monserrat, retratista i capellà de Llucmajor, amb el registre fotogràfic de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya (1922-1936). L’ús de la fotografia documental, tot i no ser un element central en els objectius inicials del gran projecte etnogràfic, deixa una empremta única formada per milers de fotografies, la majoria inèdites, de les quals en presentem una selecció. Així mateix, la mostra aprofundeix en la Missió 13 de l’Obra, conduïda per Baltasar Samper i Josep Maria Casas l’any 1925 a Llucmajor, on van ser acollits a Sa Llapassa per la família Salvà.

L’Obra del Cançoner Popular de Catalunya
L’Obra del Cançoner Popular és, sens dubte, l’aportació més significativa en l’etnologia del segle XX en el domini lingüístic català. Concebuda amb l’objectiu de confegir, estructurar i publicar un exhaustiu corpus musical recollit de l’oralitat, respon a la necessitat de capturar els vestigis d’una cultura en transformació i en risc d’extinció: vestigis que conformen, alhora, una identitat comuna. A més de la transcripció de milers de cançons i de la descripció dels seus usos i contextos, també es van fotografiar i enregistrar bona part dels seus transmissors.

La reproductibilitat tècnica permesa tant per les màquines de retratar com pels fonògrafs —una tecnologia aleshores puntera i en difusió exponencial— es confronta amb maneres de viure que a poc a poc s’esvaeixen, per deixar-ne així una traça que és, tanmateix, tan evanescent com els mateixos instants i rostres capturats.

L’Obra del Cançoner a les Illes Balears
Durant els anys en què es va dur a terme el projecte de l’Obra del Cançoner es van fer prop de setanta missions de recerca: treballs de camp portats a cap per parelles de professionals tant de l’etnologia com de la música i la lingüística com Joan Amades, Higini Anglès, Joan Tomàs, Palmira Jaquetti o Baltasar Samper que, tot recorrent una àmplia geografia, s’afanyaven a «fer la recollida d’aquest tresor popular que en molts indrets ja gairebé agonitza», buscant-lo especialment als indrets més remots amb la idea de trobar «les fonts on l’aigua ragi ben clara».

Entre 1924 i 1935 es van efectuar nou missions de recerca a les Illes Balears, set de les quals, des de l’inici fins a 1932, van ser encapçalades pel musicòleg i compositor Baltasar Samper, i les dues darreres, entre 1934 i 1935, per Dolors Porta, amb qui Samper s’exilià definitivament a Mèxic després de la Guerra Civil. Samper va dur a terme les seves recerques a Mallorca juntament amb Ramon Morey, Josep Maria Casas i el poeta Miquel Ferrà.

Tomàs Monserrat, retratista d’un poble
La figura de Tomàs Monserrat (Llucmajor, 1873-1944), pioner de la fotografia a Llucmajor i gairebé desconegut fora de la seva vila natal, va ser vindicada per a la història de la fotografia per Toni Catany, qui, amb l’ajuda de les nebodes de Monserrat, va recuperar-ne unes cent cinquanta plaques de vidre, una selecció de les quals va conformar una exposició que es va poder veure a Llucmajor el 1965 i que es va recollir al llibre Tomàs Monserrat, retratista d’un poble (1983). Catany considerava Monserrat un naïf, situat al marge de tot corrent estètic: les seves fotografies mantenen un enquadrament constant, i són fetes gairebé sempre al mateix racó del corral, a la mateixa hora del dia i amb els mateixos elements decoratius. La Fundació Toni Catany en conserva les prop de 900 plaques de vidre que aviat es custodiaran, juntament amb l’arxiu i les col·leccions de Toni Catany, al Centre Internacional de Fotografia.

(Text: Fundació Toni Catany, Llucmajor)

Veranstaltung ansehen →
Michael Kenna, Toni Catany: Confluències | Centre internacional de fotografia Toni Catany | Llucmajor
März
19
bis 7. Apr.

Michael Kenna, Toni Catany: Confluències | Centre internacional de fotografia Toni Catany | Llucmajor

  • Centre internacional de fotografia Toni Catany (Karte)
  • Google Kalender ICS

Centre internacional de fotografia Toni Catany | Llucmajor

19. März 2023 – 7. April 2024

Michael Kenna, Toni Catany: Confluències


Flor de lotus de Mamta, Laos, 2015 © Michael Kenna


Im Rahmen des Konzepts TRANSFERS präsentieren wir die erste große Ausstellung im Internationalen Zentrum für Fotografie Toni Catany: MICHAEL KENNA, TONI CATANY: CONFLUENCIES, in der die Arbeiten des englischen und des mallorquinischen Fotografen um sechs thematische Achsen herum miteinander in Dialog treten: tote Natur, Statuen, der Kern, Südostasien, Mallorca und Venedig.

Der Engländer und der Mallorquiner kannten sich nicht, sie sind sich nie begegnet, aber wir wissen, dass sie sich gegenseitig respektierten und bewunderten.

Von vornherein könnte man glauben, dass ihre Werke unterschiedlich sind: Bei Kenna finden wir eine Vorliebe für Landschaften, die ausschließliche Verwendung des Mittelformats und schwarz-weiße, kleinformatige Zeichnungen, die er immer mit eigenen Mitteln herstellt.

Catany hat alles erforscht, was ihm die Inspiration vor Augen geführt hat: von Porträts bis zum Nu, von der Architektur bis zur Landschaft, von der Reportage bis zur toten Natur; er hat sich keinem Thema und keiner Thematik verschlossen; er hat sowohl in Farbe als auch in Schwarz-Weiß, analog und digital gearbeitet; Er experimentiert mit allen Formaten und allen Techniken (Kalotypie, Heliogravat, transportiertes Polaroid), wenn er sie für geeignet hält und sie seine Ziele und Wünsche bereichern.

Und doch haben ihre Universen mehr Gemeinsamkeiten, als es auf den ersten Blick scheinen mag: Keiner von beiden ignoriert die Moden oder Trends und schafft ein wirklich zeitloses Werk; beide sind nostalgisch, was die Geschichte der Fotografie und der Kunst im Allgemeinen angeht, und beanspruchen dieses Erbe der Vergangenheit; beide sind große Leser, Musik- und Filmliebhaber; beide sind Genießer des Geistes.

Über die Unterschiede hinaus haben wir beschlossen, uns auf die Gemeinsamkeiten, die Konvergenzen zwischen dem Werk von Michael Kenna und dem von Toni Catany zu konzentrieren. Was wir als Übereinstimmungen sehen.

Ohne den Anspruch auf Vollständigkeit erheben zu wollen, haben wir sechs versucht... Sowohl für den einen als auch für den anderen, entweder im Kern oder an der Peripherie, gibt oder gab es die tote Natur, die Flussmündungen, den Norden, Südostasien, Mallorca und Venedig. Diese Berührungspunkte bilden das Herz und die Seele dieser Ausstellung.


En accord avec le concept de TRANSFERTS, nous présentons la première grande exposition du Centre international de la photographie Toni Catany : MICHAEL KENNA, TONI CATANY : CONFLUENCIES, dans laquelle l'œuvre du photographe anglais et celle du photographe majorquin dialoguent autour de six axes thématiques : la nature morte, les statues, le noyau, l'Asie du Sud-Est, Majorque et Venise.

L'Anglais et le Majorquin ne se connaissaient pas, ils ne se sont jamais rencontrés, mais on sait qu'ils se respectaient et s'admiraient.

A priori, on pourrait croire que leurs œuvres sont différentes : chez Kenna, on trouve une prédilection pour le paysage, l'utilisation exclusive du moyen format et du noir et blanc, des dessins de petit format, toujours réalisés par ses propres moyens.

Catany a exploré tout ce que l'inspiration lui a offert : du portrait au nu, de l'architecture au paysage, du reportage à la nature morte ; il ne s'est privé d'aucun sujet, d'aucun thème ; il a pratiqué aussi bien la couleur que le noir et blanc, l'analogique que le numérique ; expérimentant tous les formats et toutes les techniques (calotype, héliogravure, polaroïd transporté) dès lors qu'il les juge adaptés et qu'ils enrichissent ses objectifs et ses envies.

Pourtant, leurs univers présentent plus de similitudes qu'il n'y paraît à première vue : ni l'un ni l'autre ne font fi des modes ou des tendances, créant une œuvre véritablement intemporelle ; tous deux sont nostalgiques de l'histoire de la photographie, comme de l'histoire de l'art en général, revendiquant cet héritage du passé ; tous deux sont de grands lecteurs, mélomanes et cinéphiles ; tous deux sont des épicuriens de l'esprit.

Au-delà des différences, nous avons décidé de nous concentrer sur les similitudes, les convergences entre l'œuvre de Michael Kenna et celle de Toni Catany. Ce que nous considérons comme des confluences.

Sans prétendre à l'exhaustivité, nous en avons essayé six... Chez l'un comme chez l'autre, au cœur ou à la périphérie, il y a ou il y a eu la nature morte, les estuaires, le Nord, l'Asie du Sud-Est, Majorque et Venise. Ces points de convergence constituent le cœur et l'âme de cette exposition.


Al di là del concetto di TRANSFERÈNCIES, presentiamo la prima grande esposizione del Centre Internacional de Fotografia Toni Catany: MICHAEL KENNA, TONI CATANY: CONFLUÈNCIES, in cui l'opera del fotografo anglosassone e quella del fotografo italiano dialogano tra di loro su due temi: la natura morta, gli estratti, la nuvola, il sud-est asiatico, Mallorca e Venècia.

L'anglès i el mallorquí no es coneixien, no es van trobar mai, ma sabem que es respectaven i s'admiraven mútuament.

A priori, possiamo affermare che le sette opere sono diverse tra loro: in Kenna troviamo una predilezione per il paesaggio, l'esclusività del formato bianco e nero, dei disegni di dimensioni ridotte, sempre realizzati con i propri mezzi.

Catany ha esplorato tutto ciò che l'ispirazione le ha presentato: del retrat al nu, dell'arquitectura al paisatge, del reportatge alla natura morta; non si è privata di nessun soggetto, di nessun tema; ha praticato tanto il colore quanto il bianco e il nero, tanto l'analogico quanto il digitale; sperimentando tutti i formati e le tecniche (calotip, eliogravure, polaroid transportada), considerandoli sempre adeguati e soddisfacendo le proprie esigenze e aspirazioni.

I, amb tot, els seus universos present més semblances del que pugui parèixer d'entrada: i due sono casi di modi o di tendenze, e creano un'opera veramente atemporale; i due sono nodrixixen della storia della fotografia, così come della storia dell'arte in generale, reivindicant aquest legat del passat; i due sono grandi lettori, melòmans i cinèfils; i due sono epicuris d'esperit.

Al di là delle differenze, ha deciso di sottolineare le somiglianze, le convergenze tra le opere di Michael Kenna e Toni Catany. El que se'ns presenta com a confluències.

Sense pretendre ser exhaustius, n'hem triades sis... Tant per un com per l'altro, bé al cor o bé a la perifèria, hi ha o hi ha hagut la natura morta, les estàtues, el nu, el sud-est asiàtic, Mallorca i Venècia. Questi punti di convergenza costituiscono il filo conduttore di questa esposizione.


Pulling the thread of the concept of TRANSFERENCES, we present the first major exhibition of the International Center of Photography Toni Catany: MICHAEL KENNA, TONI CATANY: CONFLUENCES, in which the work of the English photographer and that of Toni Catany dialogue around six thematic axes: still life, statues, nudes, Southeast Asia, Mallorca and Venice.

From the moment that an inaugural exhibition had to be chosen for the Toni Catany International Photography Centre, the name of Michael Kenna sprung to mind. The Briton and the Majorcan didn’t know each other, they never met, but we know that they respected and admired each other.

A priori, we could think that their works are different and their paths decidedly parallel.

One has hammered the same nail since his beginnings, dug the same furrow, almost like an obsession: a predilection for landscape — often ‘inhabited’ —, the exclusive use of medium format and black and white, a systematic presentation in the form of small prints, always developing his work himself (even if from time to time he has made larger proofs for some of his images).

The other, as we know, has explored everything (or almost everything) that inspiration has placed before him: from portraits to nudes, from architecture to landscape, from reportage to still life; never depriving himself of any subject, of any theme; working with both colour and black and white, both analogue and digital; experimenting with all formats and all techniques whenever he considered them appropriate and enriching for his aims and desires.

And yet, their universes have more similarities than might appear at first glance. In the first place, both work or have worked without paying any attention to fashions or trends, insensitive to the siren songs of the inclinations of the moment. Perhaps this is what makes their photographs truly timeless.

Both are or have been nourished by the history of photography, as well as by the history of art in general, claiming this inheritance from the past. Both are or have been great readers, passionate about poetry. Both are or have been lovers of music and film. Both are or have been epicureans in spirit. Both are or have been in love with life.

Beyond the differences, we have decided to emphasise the similarities and the convergences between the work of Michael Kenna and Toni Catany. What we see as confluences. Without claiming to be exhaustive, we have chosen six…

For each photographer, whether at the heart or on the periphery of their work, there are or have been still lifes, statues, nudes, Southeast Asia, Majorca and Venice. These points of convergence constitute the heart and body of this exhibition.


Estirant del fil del concepte de TRANSFERÈNCIES, presentam la primera gran exposició del Centre Internacional de Fotografia Toni Catany: MICHAEL KENNA, TONI CATANY: CONFLUÈNCIES, en què l’obra del fotògraf anglès i la del llucmajorer dialoguen al voltant de sis eixos temàtics: la natura morta, les estàtues, el nu, el sud-est asiàtic, Mallorca i Venècia.

L’anglès i el mallorquí no es coneixien, no es van trobar mai, però sabem que es respectaven i s’admiraven mútuament.

A priori, podríem creure que les seves obres són diferents: en Kenna trobam una predilecció pel paisatge, l’ús exclusiu del format mig i el blanc i negre, uns tiratges de petites dimensions, sempre realitzats pels seus propis mitjans.

Catany ha explorat tot el que la inspiració li ha presentat: del retrat al nu, de l’arquitectura al paisatge, del reportatge a la natura morta; no s’ha privat de cap subjecte, de cap temàtica; ha practicat tant el color com el blanc i negre, tant l’analògic com el digital; experimentant tots els formats i totes les tècniques (calotip, heliogravat, polaroid transportada) sempre que les consideràs adequades i que enriquissin els seus propòsits i els seus anhels.

I, amb tot, els seus universos presenten més semblances del que pugui parèixer d’entrada: cap dels dos fa cas de modes o tendències, creant una obra veritablement atemporal; tots dos es nodreixen de la història de la fotografia, així com de la història de l’art en general, reivindicant aquest llegat del passat; tots dos són grans lectors, melòmans i cinèfils; tots dos són epicuris d’esperit.

Més enllà de les diferències, hem decidit posar l’accent en les similituds, les convergències entre l’obra de Michael Kenna i la de Toni Catany. El que se’ns presenta com a confluències.

Sense pretendre ser exhaustius, n’hem triades sis… Tant per a un com per a l’altre, bé al cor o bé a la perifèria, hi ha o hi ha hagut la natura morta, les estàtues, el nu, el sud-est asiàtic, Mallorca i Venècia. Aquests punts de convergència constitueixen el cor i el cos d’aquesta exposició.

(Text: Centre internacional de fotografia Toni Catany)

Veranstaltung ansehen →